La pandèmia ens va prendre moltes coses i, sovint, no som capaços de recordar si en vam treure res de bo. Als qui tenim la sort d’estar envoltats d’adolescents, la pandèmia ens va fer aguditzar l’enginy i enfortir la nostra vocació: vam deixar de veure’ns en persona, vam inventar nous models de classes, vam renunciar a les sortides, a l’aprenentatge experiencial, al contacte humà i, també, als projectes.
A l’escola El Casal se n’ofereixen una bona quantitat de tipologia diversa i de contrastada solvència pedagògica. A l’ESO, s’hi afegeixen projectes de l’àmbit humanístic que tenen com a objectiu l’acompanyament en el coneixement d’un mateix i del context cultural. Trivium i Cultura Total en són els dos exemples paradigmàtics. Aquests dos projectes vinculen la llengua, la literatura, les arts plàstiques i escèniques, la filosofia i la història per construir una visió plural del món i de l’ànima humana.
És en aquest marc que se situa l’eix programàtic ART, que engloba les arts plàstiques i les escèniques i que, a l’ESO, es concreta en un projecte multidisciplinar, Llámalo X. Cada dos anys, Llámalo X arribava a l’escola i la capgirava. La pandèmia també ens el va prendre, però enguany hem recuperat aquesta activitat que s’ha treballat tot el curs i que es va presentar en forma d’espectacle a l’Auditori municipal el passat 10 de maig.
Llámalo X: motu proprio ha parlat, aquest any, del moviment que podem experimentar les persones. Amb un text elaborat pels alumnes de 4t d’ESO com a fil conductor, s’hi ha parlat del moviment emocional, del creixement, de les migracions, de l’exili. L’espectacle es prepara a partir del treball actoral, la música i la dansa i, a Motu proprio hi vam treballar textos de Francisco de Quevedo, Lope de Vega, Joana Raspall, Salvat-Papasseit, Pere Quart, Rosa Leveroni, Juan Ramón Jiménez i Rosalía de Castro. Vam sentir els alumnes en català, castellà, anglès i gallec. Vam sentir les interpretacions de Somebody to love, Too many drugs, Alfonsina y el mar, Tal vez, No me quieres i Cant de lluita acompanyades per instrumentistes de tots els cursos. Tothom va cantar, o ballar, o tocar un instrument, o interpretar una escena. I la resta vam quedar-nos amb els ulls i el cor esbatanats perquè sí, perquè és cert que l’art cura i fa créixer, i perquè els nostres alumnes sempre ens sorprenen amb el que són capaços de fer i ser.
Aquesta és una aposta d’El Casal i estem convençuts que és una aposta en la bona direcció. En un context d’individualisme i poca comunicació de qualitat, sabem aturar-nos i alimentar-nos amb l’art i la creativitat. L’espectacle va començar amb la peça Movimiento de Jorge Drexler ballada per tota l’ESO dalt de l’escenari. Va acabar amb tota l’ESO dalt de l’escenari ballant i cantant This is me. I sí, definitivament orgullosos, this is us.
